ARTÍCLES

"La  Coordinadora  per  la  Salvaguarda  de  Sant  Llorenç. 35  anys  de  lluita ecologista al Vallès Occidental." A: Vallesos, núm. 6. Tardor-hivern 2013, pp. 137-139.

Us imagineu com seria el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac si desenes d’urbanitzacions, com Les Pedritxes o Cavall Bernat, s’estenguessin muntanya amunt fins arribar als cingles de la capçalera de la Mola? Que en quedaria llavors del que avui és el Parc Natural de Sant Llorenç? Realment, poca cosa, oi? Doncs aquesta és la realitat urbanística que estava planejada i sancionada per la legislació franquista a l’alçada de 1978 i que tenia el seu origen en els anys i l’esperit del desarrollismo franquista de la dècada anterior.

Per fer-vos una idea, penseu que aquests plans urbanístics aprovats a nivell municipal, a poblacions com Matadepera o Castellar del Vallès, dins de la “zona d’influència” o de Pre-Parc, com deia la legislació, del Parc Natural de Sant Llorenç, estava projectada la construcció d’una ciutat de caràcter dispers d’entre 60 i 80 mil persones. El que significava urbanitzar gairebé tota la muntanya fins al cim de la Mola. I és que el que ara coneixem com a Parc Natural de Sant Llorenç va ser ideat en ple franquisme, l’any 1972, com una reserva de sol urbanitzable ajustada als interessos dels propietaris i promotors urbanístics de l’època, sobretot de Terrassa i Matadepera, que juntament amb la oligarquia local franquista portava dècades enriquint-se amb l’expulsió dels pagesos arrendataris de la zona per construir-hi urbanitzacions destinades a les classes benestants. D’aquí que, segons la primera normativa del Parc Natural, les parcel•les de les urbanitzacions haguessin de complir requisits especials, només a l’abast de determinades butxaques i classes socials, com ser superiors als dos mil metres quadrats o no aixecar-se per sobre dels tres pisos d’alçada. 


En aquell context de fortes agressions al territori vallesà i en plena ebullició política de la Transició va néixer, l’any 1978, un dels primers moviments socials de caràcter netament ecologista de Catalunya i de tota la península Ibèrica: La Coordinadora per a la Salvaguarda del massís de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac...


"De les feixes al xalets. L'ús social i polític de l'aigua en la destrucció d'una comunitat agrària. Matadepera, 1931-1983" A: Estudis d’Història Agrària núm. 24, 2013. pp. 311-327.


El present estudi mostra com la creació de la Matadepera residencial d'avui és el resultat d'intenses lluites polítiques i de poder que tingueren com a eix principal el control de l'ús social de l'aigua. La transformació d'un petit poble rural en una zona residencial per a les classes benestants no fou un procés espontani ni pacífic, sinó un projecte socioambiental ben planejat pels grans propietaris de terres que fou combatut per un sector majoritari de la població. 

En aquest procés, la lluita pel control de l'aigua, un recurs essencial per transformar els camps de secà i les vinyes en torres amb piscina, va anar estretament lligada a les disputes per la terra durant la segona República, resoltes violentament a la guerra civil. Així, la manca de llibertats civils i polítiques que suposà el règim franquista fou decisiva perquè els grans propietaris fonamentessin un desenvolupament urbanístic que, paradoxalment o no, es realitzà plenament un cop restablerta la democràcia. 



DESCARREGA EN PDF AQUÍ


                                                                                                                                                                                                                

Water scarcity, social power and the production of an elite suburb. The political ecology of water in Matadepera, Catalonia. Iago Otero, Giorgos Kallis, Raül Aguilar i Vicenç Ruiz.  A: Ecological Econòmics, 2009.

Escassetat d’aigua, poder social i la producció d’una zona residencial d’elit. L’ecologia política de l’aigua a Matadepera, Catalunya


Mentre que la majoria d’històries sobre l’aigua plantegen una lluita contra l’escassetat natural d’aquest recurs per part d’enginyers i polítics que actuen pel bé del desenvolupament de la comunitat, aquest article mostra com la creació de la Matadepera residencial que avui coneixem és el resultat d’intenses lluites polítiques i de poder. Aquestes es donaren sobretot durant la República i finalitzaren amb la repressió del primer Franquisme, i giraren al voltant del control de l’aigua, un recurs essencial per transformar un petit poble rural de secà en una zona residencial d’elit.

A partir de fonts documentals, localitzades principalment a l’Arxiu municipal de Matadepera, i de 17 entrevistes a persones que, per diferents motius, han estat molt lligades a l’evolució de Matadepera, l’article desmunta algunes idees molt arrelades a la nostra societat sobre el procés d’urbanització, l’escassetat d’aigua i el progrés, i mostra com: 
  1. La urbanització no és un procés espontani, és a dir, no està fora de la capacitat de decisió política.
  2. L’escassetat d’aigua no és una condició únicament natural, sinó que també és funció de la demanda generada pel model de desenvolupament escollit i, per tant, està socialment construïda.
  3. La via de progrés escollida per Matadepera no era inevitable ni l’única possible. El reconeixement de l’existència d’alternatives en el passat reforça la possibilitat de pensar en un futur diferent.

El treball és un dels resultats de quatre anys de recerca històrica i ambiental en el marc del projecte “Memòries d’una feixa”, ideat i impulsat per l’Arxiu Municipal i el Consell Local de Medi Ambient de Matadepera a finals de 2005. El projecte ha estat finançat per l’Ajuntament de Matadepera i per la Diputació de Barcelona.

Sobre els autors: I.O. és doctorand a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB); G.K. és investigador ICREA a l’ICTA-UAB; R.A. és doctorand al Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB i membre del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica de la mateixa universitat; V.R. va ser arxiver de Matadepera entre 2004 i 2008, i actualment és arxiver de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.

Text de: Iago Otero.

DESCARREGA EN PDF AQUÍ


                                                                                                                                                                                                                

"El consum d'aigua i l'especulació urbanística a Matadepera (1931-1983) Primers resultats del projecte Memòries d'una feixa". Vicenç Ruiz, Iago Otero i Raül Aguilar. A: Terme. Revista d'història. Núm. 23. Novembre de 2008. Terrassa. pp. 203-238. Editada pel CEHT, AHCT i l'AMAT. 


Avui dia a ningú no se li escapa la importància d'un recurs com l'aigua i les conseqüències del seu malbaratament. Mentre les institucions apel·len a una "nova cultura de l'aigua", de de la disciplina històrica entenem que l'ús i abús sobre aquest recurs no és només fruit d'una actitud cultural, sinó que respon a un model de desenvolupament econòmic i social ben definit. A partir de la seva anàlisi i comprensió, potser, podrem ajudar a transformar-lo. A continuació presentem els primers resultats del projecte "Memòries d'una feixa", una recerca històrica i ambiental que pretén analitzar l'evolució de Matadepera al llarg del segle passat. Donada la seva rellevància, tant a nivell català com local, hem decidit començar per la qüestió de l'aigua.




DESCARREGA EN PDF AQUÍ


                                                                                                                                                                                                                


"El despliege de la Universitat Autònoma de Barcelona entre 1968 y 1973: de fundación franquista a motor del cambio democràtico en Catalunya". A: CIAM. Vol. 10, 2007. (Versió en espanyol de la tesina de doctorat) 


"El nacimiento de la Universitat Autònoma de Barcelona el año 1968 coincide en el tiempo, no sólo con la explosión estudiantil del mayo francés y su extensión internacional, sino que esta íntimamente relacionada con la reforma educativa y universitaria impulsada por el Ministro de Educación José Luis Villar Palasí (LGE de 1970). Una reforma que se englobaba dentro de un proceso más amplio de adaptación del régimen político franquista a la complejidad de las sociedades contemporáneas, a la que España y Cataluña poco a poco se fueron incorporando, y que pretendía superar las contradicciones que el desarrollo económico y social de los sesenta había producido en la sociedad española y que amenazan con desestabilizar el régimen político surgido de la guerra civil.

Las nuevas Universidades Autónomas fueron creadas por el régimen para afrontar los nuevos tiempos y, en muchos aspectos, romper con el pasado, pero en 1968 la sociedad española y, en especial, la catalana habían evolucionado de tal manera que la imposición de un nuevo modelo educativo, copiado del realizado por los principales países europeos como Francia, pero del que se había eliminado todo aspecto democratizador, resultará tremendamente polémico y hará surgir fuertes oposiciones, tanto dentro de los sectores más inmovilistas del régimen, como en la oposición democrática y en la sociedad civil.

Por este motivo, desde su creación la UAB vivirá dividida entre dos polos de atracción que pretenderán dominarla y modelarla para que sirva a sus intereses. Por una parte, el poder político franquista que la fundó y, por otra, la sociedad civil catalana que, rápidamente, la convertirá en una plataforma de defensa de sus exigencias democráticas. Una lucha que, inevitablemente, llegará a ser despiadada y pondrá en peligro la propia existencia de la Universidad, a partir de 1973". 

Fragment de la introducció.

DESCARREGA EN PDF AQUÍ


                                                                                                                                                                                                                


Grans línies d'Evolució de la Universitat Contemporània a Espanya (1767-1936) Amb especial atenció al cas particular de la Universitat de Barcelona. A: Història Crítica, núm. 5, 2004.   


Aquest treball que pretén ser una síntesi del que han estat les gran línies d’evolució de la universitat contemporània a Espanya, amb especial atenció al cas de la Universitat de Barcelona, ha sorgit d’una necessitat que l’autor d’aquestes línies tenia de conèixer la història de la universitat a Espanya com a pas previ i necessari a l’elaboració del seu treball de tesi doctoral sobre La Universitat a Catalunya durant el franquisme.

La seva elaboració no respon a una recerca específica en cap arxiu o a partir de cap documentació de primera mà o inèdita, sinó que ha estat confeccionat a partir d’un estudi de la bibliografia existent sobre la universitat contemporània tant a Espanya com a Catalunya, a partir de la qual s’han seleccionat les obres més destacades i s’ha confeccionat un vestimenta històrica adaptada al sentit comú i les necessitats d’aquest sastre.  

En aquest sentit, aquest treball ofereix un ràpid repàs al que han estat les grans línies d’evolució de la Universitat Espanya des de mitjans del segle XVIII fins a l’inici de la guerra civil, en 1936. Perquè entenem que sense aquesta perspectiva temporal, a llarg termini, de tota l’època contemporània no és possible comprendre, en tota la seva complexitat, gran part del que esdevindrà a la Universitat amb la instauració del règim franquista i quina serà la seva evolució posterior.


DESCARREGA EN PDF AQUÍ


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

En aquest bloc s'accepten tot tipus de comentaris sempre que no faltin al respecte de ningú.