dimecres, 2 de juliol de 2014

La Crua Realitat del sector arxivístic català. Resum de la XI Jornada.


DESCARREGA
















Estem vivint moments dramàtics a nivell social, polític, econòmic i cultural no només com a professió, sinó com a societat i en aquest context – paraula que la nostra professió tant valora en parlar de la producció documental – una crònica amable i ensucrada de la Jornada seria com faltar a allò que els arxivers tant valorem: la qualitat, la fiabilitat, l’autenticitat i les dades fidedignes. I és que no puc oblidar que aquell vespre del 28 de maig, en sortir del MMB, les manifestacions de solidaritat contra el desallotjament i enderroc de Can Vies desembocaren, per tercera nit consecutiva, en casserolades, barricades i greus enfrontaments entre veïns i forces policials, no ja només a Sants sinó a d’altres barris de la ciutat i del país.

En aquest context puntual, conseqüència d’un més general, anomenar les coses pel seu nom i afrontar la realitat és l’únic camí viable i això és precisament el que, amb tant d’encert, es va proposar l’AAC-GD amb l’organització d’aquesta Jornada. En primer lloc, mostrar una radiografia recent del mercat laboral dels arxivers a Catalunya, per tenir dades fiables amb les que denunciar els greus desequilibris i perills del sector i construir alternatives i, en segon lloc, donar a conèixer algunes solucions pal·liatives existents i futures per afrontar la greu situació laboral com les oportunitats laborals en organitzacions internacionals, especialment a la UE, les noves portes que poden obrir les certificacions professionals o el camp que encara ens queda per córrer als arxivers en el món de les TIC. La intenció era bona, immillorable al meu parer, però al final del dia no vaig poder evitar sentir-me decebut perquè, tot i que parlar d’aquests temes és necessari, tinc la sensació que, en el fons, les úniques vies que ens queden són la denúncia continuada de la situació i el foment d’unes cures pal·liatives que no resoldran un problema que és estructural i polític i que no només afecta als arxivers, com a professió, sinó a tota la societat.

A primera hora del matí es va presentar l’estudi del mercat laboral dirigit per Sara Folch i Jordi Serra i desenvolupat per David Masgrau, el qual demostra, tot i estar encara en procés de completar-se, una profunda divisió entre una part de la professió laboralment “acomodada” i unes joves generacions d’arxivers condemnades a la precarietat més absoluta. Una situació en la que tots hem de ser suficientment intel·ligents, “acomodats” i precaris, com per veure que el que està en joc és el futur de la professió. I si mirem més enllà del nostre melic també apreciarem que no només som els arxivers els que patim aquesta situació, que aquesta és extensible al conjunt dels joves i del país. Aquest context ens obliga a replantejar-nos-ho tot una altra vegada i a ser crítics amb el gran desenvolupament que ha viscut la professió en els darrers 20 anys, des de la nostra formació fins a la nostra praxis diària. Alguns dels assistents van comentar que estem sobrequalificats i, sense dubte, ho estem per estar a l’atur o per fer les feines amb els contractes precaris que ens veiem obligats a assumir, però no estem suficientment formats per obrir vies estables de sortida a aquesta situació laboral.

Després de l’estudi del mercat laboral, Gustau Castañer, com d’altres vegades que l’he escoltat, va fer una magnífica intervenció obrint-nos els ulls sobre el món de l’arxivística que existeix fora de la nostra petita pàtria. Un exercici molt saludable i normal. El que no és normal és que els arxivers, com la resta de catalans, ens veiem obligats a marxar a l’estranger per poder tenir un futur laboral digne. El normal seria que el futur el tinguéssim aquí i que optar per marxar a l’estranger fos una opció més per formar-nos i aprendre d’aquesta experiència. Perquè jo i la majoria dels meus companys de professió volem viure i treballar a Catalunya i ens resistim a fugir dels problemes de casa perquè volem solucionar-los.  
La tercera i quarta ponència de la Jornada versaren sobre l’avantprojecte de llei de serveis professionals i la incipient moda o nínxol de mercat, al nostre país, de les agencies de certificació professional. Com molt bé va explicar Toni Molina, primer varem dividir les clàssiques especialitzacions universitàries en milers de bocins amb el Pla Bolonya i, després, quan ja ningú sap explicar amb el seu currículum que ha estudiat o sap fer, creem les agencies privades perquè que certifiquin que el que hem estudiat o treballat és real. Des del meu punt de vista estem fent la feina dues vegades i complicant el món i la vida de les persones amb un munt de burocràcia mercantilitzada i innecessària. I tot això són dades que després nosaltres haurem de gestionar! Unes dades que ja han escapat del nostre control i maleïm per recuperar, però que són irrecuperables pel seu volum.

I per acabar, la taula rodona de la tarda, moderada pel sempre eloqüent vicepresident de l’Associació, Vicenç Ruiz, i la participació de quatre representants del món de l’empresa tecnològica dedicada a la implantació de les TIC a empreses i administracions. La pregunta de fons que es discutia era: Són les TIC el nostre nínxol o paradís laboral del futur? En aquest sentit, el més clar i contundent de tots els membres de la taula va ser Jacinto Estrecha que va reconèixer que les seves empreses se senten còmodes implementant projectes sense la figura de l’arxiver, tot i que després va haver de matisar les seves paraules quan Ramon Alberch li va recordar el paper que els arxivers han tingut en projectes com SIGEDA. Però el que resulta evident és que aquestes empreses han aprés una part important de la nostra feina i són capaces de desenvolupar projectes pel seu compte o incorporant arxivers als seus equips, com va explicar Mario Yelamos.

En definitiva, que el tema de la Jornada, la crua realitat, era del tot encertat i que el prometedor estudi sobre el mercat laboral dels arxivers i les conclusions que anirem extreien entre tots d’ell seran una eina important d’anàlisi, denúncia i recerca de solucions pel sector, però hem de ser capaços de veure i anar més enllà de les solucions que serien comprensibles en una situació de normalitat, com el treball en organismes internacionals, o els falsos paradisos neoliberals de mercat que porten aparellada la precarietat laboral en el seu adn per buscar alternatives reals i socialment acceptables. Això si, els nous camins no els podem construir tots sols, cal que cerquem aliances en d’altres sectors professionals amb problemes similars i plantegem la problemàtica en el seu conjunt, com el problema polític i de manca de democràcia que és, perquè si ho fem sectorialment estem condemnats al fracàs.