diumenge, 26 de gener de 2014

75 anys de l’ocupació franquista de la Universitat de Barcelona i del genocidi cultural, educatiu i científic del franquisme a Catalunya.


Publicat el 26/01/2014 a:



A mesura que les tropes franquistes anaven “alliberant” territoris peninsulars durant la guerra civil, les universitats que s’havien mantingut fidels a la II República van anar caient sota el poder repressor de les noves autoritats franquistes. La Universitat de Barcelona va caure en mans dels insurgents amb l’ocupació de la ciutat, el 26 de gener de 1939, ara fa 75 anys. Dos dies després, les noves autoritats ordenaren la supressió de l’autonomia universitària que la UB havia gaudit durant la II República. El desig i les ordres de les noves autoritats franquistes de Barcelona era la construcció d’un Nuevo Estado de caire totalitari fonamentat en una concepció unitària de la nació espanyola i, per aconseguir-ho, el primer objectiu de la nova política cultural franquista a Catalunya havia de ser la desarticulació de totes les connexions de la cultura, la ciència i la intel·lectualitat catalanes amb la seva societat civil i la substitució de la llengua catalana per “la lengua del Imperio” en tots els àmbits culturals i científics.

Rector UB Autònoma,
Pere Bosch i Gimpera.
La primera conseqüència d’aquesta política de demolició i substitució cultural va ser l’exili del bo i millor dels científics i intel·lectuals del país. Tot un drama humà, científic i cultural del que no ens hem recuperat mai, com demostra el fet que moltes de les obres d’aquests homes i dones, àmpliament reconegudes a l’exterior, encara són desconegudes al nostre país. Però els que es quedaren o no pogueren anar-se’n tampoc visqueren una situació millor. Tots van haver de passar per un duríssim procés de “depuració” i alguns foren apartats per sempre de la vida pública. D’altres s’adaptaren a la nova situació sense gaire entusiasme, però molts també van col·laborar activament en el procés de substitució cultural obtenint lucratius beneficis personals a canvi. Entre aquest últims destaquen, per sobre de la resta, els dos primers rectors de la UB, Emilio Jimeno Gil i Francisco Gómez del Campillo, els quals posaren gran èmfasi en els processos de “recristianización y renacionalización” i en la depuració docent de la UB.  

El 5 d’abril de 1939 es va formar una Comissió Liquidadora del Patronat de la UB Autònoma, que s’havia instaurat durant el període republicà per encapçalar la reforma universitària. Aquesta Comissió era la culminació de l’oposició activa a la autonomia universitària iniciada durant la II República a la UB. Una autonomia que des del seu naixement havia estat criticada per un important grup de catedràtics del mateix centre, molts dels quals, un cop acabada la guerra, es presentarien com els principals valedors de la nova política universitària franquista. El Patronat de la UB Autònoma era la personificació directe de tot allò contra el que havien lluitat els guanyadors de la guerra a la universitat i bona prova d’això és que la línia divisòria entre afectes i desafectes al règim dins del claustre de la UB, però també a d’altres universitats, s’establí segons l’actitud passada d’oposició o no al Patronat de la UB Autònoma.

Presa de possessió del nou rector de la UB,
Francisco Gómez del Campillo: Foto: Pérez de Rozas, 1941.
El primer curs de la postguerra a la UB es va salvar amb un cicle de conferències sobre “Aspectos y problemas de la nueva organización de Españai la realització de cursets i exàmens de convalidació dels estudis realitzats abans de la guerra - pel nou règim tot el que s’havia fet o estudiat durant la guerra a la “zona roja” no tenia cap valor. Les classes no reprengueren una certa normalitat fins al segons curs (1940-41). Josep M. Colomer, en una de les principals obres de referència sobre la UB d’aquest període, afirma que els “ex-combatientes, ex-cautivos i els familiars d’aquests, gaudien de grans facilitats. A part d’ingressar directament sense més tràmits, passaren per autèntics exàmens “patriòtics” fets a porta tancada i en els quals feien valer com a màxim argument el seus mèrits polítics a la guerra”. La descripció de Colomer d’aquests primers cursos a Barcelona es colpidora: “Fou obligatòria la utilització pública dels uniformes falangistes en els actes universitaris, i cada començament de curs (fins 1945-46) els estudiants participaven en un acte solemne en el qual juraven complir fidelment llurs obligacions universitàries. Al principi de cada classe, tots els estudiants, dempeus, havien de saludar braç enlaire al professor que entrava. Solament quan aquest havia contestat el salut, podien seure els disciplinats alumnes. A totes les aules hi havia, a l’esquerra de la tarima del catedràtic, la silla del estudiante caído, amb una bandera espanyola pintada a l’espatller. I més d’un estudiant no caído va ser furiosament agredit per haver intentat seure-hi”.

Amb el segon curs també s’iniciaren els concursos d’oposicions a càtedra. Aproximadament la meitat de les càtedres existents foren ocupades, entre els anys 1940 i 1944, amb tribunals formats arbitràriament pel ministeri i amb candidats que, naturalment, havien de presentar el corresponent certificat de depuració i d’adhesió al Movimiento Nacional. Pels nous catedràtics i aquells que superaren la depuració la UB es va convertir en un bon trampolí polític on fer mèrits per aconseguir un trasllat a la Universitat Central de Madrid, la única on es podia fer el Doctorat i la millor dotada i influent del sistema. Igualment, els grups o famílies del règim que aspiraven a introduir-se en el món universitari, com la Acción Católica Nacional de Propagandistas, l’Opus Dei o la “Falange”, van començar a captar per la seva causa una part del professorat i dels estudiants més rellevants de la UB a traves de la instauració de Col·legis Majors a la ciutat comtal. Durant aquesta època la Universitat es convertiria, a l’igual que d’altres institucions oficials com el CSIC, en un veritable botí de guerra, ple d’oportunitats, per a grups i individualitats que col·laboressin amb la política de substitució cultural del Nuevo Estado.

Celebració d'un acte per als caiguts a la UB
Foto: Pérez de Rozas, 1943.
Igualment, l’organització de tribunals depuradors corruptes va fer que els jutges instructors i els principals avaladors es fessin amb els principals rectorats i deganats de les universitats “alliberades” i imposessin el seu poder a la resta de catedràtics i professors. Cal dir també, que en una universitat tan tradicional com la que existia a Espanya, tot i els canvis introduïts per la II República, i amb un escalafó de catedràtics igualment conservador, el nombre de catedràtics de la UB que es va passar al bàndol franquista durant la guerra va ser molt elevat. A la Universitat de Barcelona d’un total de 63 catedràtics, una mica més del 50 per cent reberen alguna mena de sanció de les autoritats republicanes. En canvi, tan sols el 27 per cent dels catedràtics barcelonins reveren alguna mena de sanció per part de les noves autoritats franquistes, mentre que el 65 per cent foren rehabilitats i el restant 8 per cent moriren durant la guerra. En aquest sentit i com afirma l’historiador Jaume Claret, “el caràcter classista de la purga mostra que la UB Autònoma era, sobretot, el somni dels de fora l’escalafó, de la societat culta catalana que volia que la seva cultura i la seva ciència accedís a un reconeixement universitari. Fou un projecte que la major part de la intel·lectualitat espanyola i bona part de l’escalafó no va acceptar mai”.

Finalment, el sistema universitari franquista va quedar establer per la LOU de 1943. Tot i mantenir un fort pes de la passada tradició universitària liberal, la LOU de 1943 reforçava les velles estructures universitàries del segle XIX amb un fort principi d’autoritat propi del feixisme triomfant del moment i de l’esperit castrense de la dictadura, on el Ministre d’Educació era el cap suprem del sistema – només superat per Franco -, el Rector era el “jefe” de la universitat, el Degà el cap de la Facultat i el catedràtic el director dels estudis. Els Departaments universitaris sorgiran dècades més tard. Acompanyant aquesta forta estructura i per assegurar-ne el control ideològic del professorat i dels estudiants, la “Falange” va ser cridada a tenir un paper destacat en el que es va anomenar la “Universidad Imperial”. El SEPES, depenent de FET y de las JONS, tenia per missió enquadrar el professorat i organitzar cursos obligatoris de formació patriòtica per difondre entre aquests “el espíritu del Movimiento”. Cursos semblants, també obligatoris, eren impartits als estudiants per part del Sindicato Español Universitario (SEU), també depenent del partit únic. El SEU enquadrava al conjunt d’estudiants i controlava tots els aspectes de la seva socialització a la universitat, des del Servei de Menjador, fins al Servei de Protecció Escolar o la Milícia Universitària que, a més d’inculcar l’esperit castrense als estudiants, els facilitava la realització del servei militar.

Exposició de llibres y propaganda nazi en el
paranimf de la UB, 1943. Col.lecció Merletti  IEFC.
La repressió i el nou ordenament universitari de la postguerra va servir al règim franquista per fer de la universitat i de la resta d’institucions dedicades a l’alta cultura i a la investigació unes institucions fidels al poder polític on no era possible cap tipus de dissensió. La finalitat última d’aquest sistema universitari totalitari era imposar al conjunt de la població espanyola una percepció positiva del nou ordre polític franquista, basat en la unió entre ciència i religió catòlica, que presentava la nova situació de domini i control social del franquisme com l’ordre natural per excel·lència – diví - i destí últim de la nació espanyola. La supeditació del treball científic i educatiu de totes les disciplines universitàries als interessos polítics del règim franquista que això implicava va convertir la universitat espanyola en una institució altament inoperant i desconnectada del món. Les conseqüències d’aquest fet van ser terribles per a la pròpia universitat i per al conjunt del país i tan sols amb el pas de molts anys, l’arribada de noves generacions d’estudiants i professors a la universitat, la transformació econòmica de la societat i la creixent influència del mon exterior la societat catalana va poder recuperar les forces i el dinamisme suficients per a reclamar que la ciència i l’educació que es realitzava a les nostres universitats fos un acte lliure, obert a totes les classes socials i no mediatitzat pels interessos polítics del poder de la dictadura. Però aquesta ja és un altre història.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

En aquest bloc s'accepten tot tipus de comentaris sempre que no faltin al respecte de ningú.