dijous, 19 de setembre de 2013

EN RECORD DE MARTÍ DE RIQUER. PERSONATGE DE MOLTES CARES I UN DELS SALVADORS DE L’ARXIU DE LA CORONA D’ARAGÓ.


Martí de Riquer.


El mestre Martí de Riquer ens ha deixat i ho ha fet, com no podia ser d’un altre manera, generant rius de tinta, analògica i digital, entre els seus admiradors i detractors. Martí de Riquer ha estat un home complex, que ha tingut una vida molt llarga i intensa. Va néixer l’any que esclatà la I Guerra Mundial i va viure activament la majoria d'esdeveniments del convuls segle XX i principis del XXI. Així que no intentarem definir tota una vida com aquesta amb un conjunt d’apel·latius, bons o dolents, perquè això no farà mai justícia a un home que si per alguna cosa voldria i hauria de ser recordat és pel seu amor a la literatura i pels coneixements que sobre aquesta ens ha llegat a tots i a totes.

Martí de Riquer i Carles Sentís.
Barcelona, 1939.
El principal problema de Martí de Riquer com a personatge històric i, aquests dies, mediàtic és que va participar activament en els dos bàndols oficials de la guerra civil espanyola i això l’ha convertit en una persona difícil de catalogar pels mitjans de comunicació i la societat actual, que consumeix massivament noticies prefabricades i sense matisos. En esclatar la guerra, de Riquer va treballar al servei de la Generalitat i va jugar un paper important en la salvaguarda de l'Arxiu de la Corona d'Aragó, però finalment va acabar la guerra civil entrant a Barcelona, l’any 1939, vestit de falangista al costat de Carles Sentís i las Tropas de Ocupación de Franco. Tot i així, sempre va ser una nota discordant dins de les files dels guanyadors de la guerra. Uns guanyadors als que ell, a més, pertanyia per classe social i història familiar, doncs era un home d’alta alcurnia. 

Aquesta dicotomia també està present en la seva carrera intel·lectual i professional. A més d’expert en literatura clàssica i medieval, de Riquer era un erudit tant del Tirant lo Blanc com de El Quijote. I com a professor va ensenyar literatura, o ho va intentar – com ell deia - tan al rei Juan Carlos I, quan aquest era un jove Príncep sota el mant protector de Franco, com als estudiants de la Universitat de Barcelona que corrien davant dels grisos pels voltants de Plaça Universitat a finals dels anys seixanta. Era un professor molt estimat pels seus alumnes universitaris i ell sentia la mateixa estima per ells, tant que no va tenir problemes en declarà davant del Tribunal d’Ordre Públic de la dictadura a favor dels estudiants de la UB expulsats pel fatídic rector García Valdecasas. Igualment, va ser un dels fundadors de la UAB i el primer en preocupar-se perquè la nova Universitat Autònoma tingués un Servei de Biblioteques a l’alçada d’una gran universitat.     

A mi, per la part que em toca com a historiador i arxiver, m’agrada recordar-lo com una de les persones (arxivers) que, juntament amb Agustí Duran i Sampere i tants d’altres, van ajudar a salvar l’Arxiu de la Corona d’Aragó dels bombardeigs sobre Barcelona de l’aviació feixista italiana a les ordres de Franco durant la Guerra Civil. Primer protegint els fons de l'ACA i després traslladant-los meticulosament fora de la capital catalana, sense que es perdés un sol pergamí o paper d’un dels arxius més importants del món, patrimoni de tots els catalans i d’altres pobles peninsulars.

Per fer-nos una idea del que va suposar aquella gesta en mig de la barbàrie de la guerra, recordem un fragment, de la ploma del propi Martí de Riquer, publicat a l’excel·lent biografia que sobre ell van escriure Cristina Gatell i Glòria Soler (Martí de Riquer. Viure la literatura, 2008, p. 114-115)

A Viladrau, ja no hi quedava cap estiuejant, però hi vivien algunes famílies barcelonines conegudes que havien fugit de la ciutat... En Durant havia incautat tres cases d’amics seus per evitar que fossin assaltades i alhora utilitzar-les com a dipòsit del Servei de recuperació. Allà hi portàvem els arxius més valuosos per preservar-los, classificar-los i ordenar-los. En aquesta tasca de classificació comptàvem també amb Frederic Udina... Els viatges a Viladrau els fèiem sempre protegits per persones armades (guàrdies municipals o mossos d’esquadra). Vam inventar un sistema per tal que no se’ns desordenessin els registres durant el trasllat: uns caixons de fusta molt grans on posàvem els registres de l’Arxiu de la Corona d’Aragó en el mateix ordre que tenien en el seu lloc d’origen. Així, quan algú entrava a l’habitació on havien ubicat els documents, trobava els registres ordenats de la mateixa manera que ho estaven a la sala corresponent de l’Arxiu. Penseu que, amb un volum de documentació com la que movíem, parlo de més de tres mil registres com a mínim, si se’ns hagués descol·locat algun, probablement no l’hauríem trobat mai més... Les persones destacades a Viladrau per part de la Secció d’Arxius foren Ignasi Arqués i Emili Combalia i, per part de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, Jesús Ernest Martínez Ferrando, que n’havia estat el director. 



Pergamí de Jaume II. ACA.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

En aquest bloc s'accepten tot tipus de comentaris sempre que no faltin al respecte de ningú.