dijous, 20 de juny de 2013

ORGANITZACIÓ I ACCÉS ALS DOCUMENTS I ARXIUS DELS RÈGIMS REPRESSIUS D’IBEROAMÈRICA




Presentació del Projecte d’organització i accés als documents i arxius dels règims repressius d’Iberoamèrica, iniciativa d’Arxivers Sense Fronteres.

El projecte es va iniciar al 2005 amb l’objectiu d’identificar, localitzar, recuperar, organitzar i fer accessibles els fons documentals o arxius amb informació sobre els abusos dels governs de les dictadures militars de països iberoamericans. Actualment és desenvolupat per membres d’Arxivers sense Fronteres d’Espanya, Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Colòmbia, Equador, Mèxic, Perú i Uruguai.

Activitat organitzada per Arxivers sense Fronteres.



Dia / Hora: 27/06/2013, 19:00 H








dilluns, 17 de juny de 2013

ELS ARXIUS LOCALS EN LA RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA. La construcció d'un model.



Grup de persones enmig d’una vinya a Matadepera. AMMAT, 731. 
Col·lecció Miquel Ballbé i Boada, s/d, autor desconegut.


A l’actual societat de la informació, els arxius en general i els arxius locals en particular estan cridats a tenir un paper essencial en la construcció social del nostre passat, no només perquè els arxius són els encarregats de preservar aquest passat enregistrat en forma de documents, fotografies, vídeos o qualsevol altre suport, sinó perquè, una cop assegurada la conservació d’aquests documents, la segona missió dels arxius és la difusió social de la informació i el coneixement que aquests fragments del passat contenen. Però en aquesta tasca els arxius no estan sols. Historiadors, periodistes, legisladors i molts altres col·lectius professionals, així com el teixit social i associatiu hi estan també directament implicats. Com no podria ser d’un altre manera en una societat que es vulgui i s’autoanomeni democràtica en un sentit ampli.

Imatge 1
Els grans arxius estan acostumats a difondre, programar i participar en projectes d’investigació històrica basats en els seus fons, però la limitada capacitat humana i material de molts arxius locals fa molt més difícil que aquests puguin endegar projectes equiparables a nivell local. Una situació que s’ha agreujat terriblement amb les polítiques de retallades que han afectat a la difusió cultural. En aquesta, com en tantes d’altres qüestions, els petits sempre estan en desavantatge, però això no vol dir que un modest arxiu local no pugui endegar un projecte igualment vàlid i capaç de despertar el interès de la seva comunitat, precisament, perquè és capaç de recuperar de l’oblit aquella memòria latent de la comunitat que no disposa dels canals adequats per expressar-se – perquè els canals oficials i oficiosos no se n’ocupen - però que té un pes significatiu a la societat i que en ser despertada provoca tota una reacció en cadena en la memòria històrica de la col·lectivitat. La clau per que això succeeixi no és tant tenir una gran planificació i recursos per difusió, sinó ser capaços de donar en la diana de la memòria col·lectiva adormida i despertar-la i això només s’aconsegueix fent un treball de recerca de fons documentals d’arxiu, recorrent a les fonts orals i disposant d’un equip de treball multidisciplinari capaç de situar tota la informació recollida en el seu context històric de forma veraç i contrastada, construint un discurs coherent, socialment compromès i obert a la participació ciutadana.  

Per aquest motiu, creiem que seria de molta utilitat disposar d’un model o guió que permetés als arxius locals endegar projectes de recuperació de la història local o de memòria històrica que garantissin uns mínims de qualitat, rigor científic i capacitat d’incidir de forma crítica en la visió del passat de la societat. Si com afirma Michel Duchein “per accedir al coneixement de la història no hi ha mitja més eficaç i directe que els arxius[1]”, és imprescindible que aquests hi participin d’una manera activa i compromesa en la recuperació del passat. En aquest sentit, estem convençuts que en una societat democràtica la missió dels arxius ha de compartir els valors essencials que propugna la història social i que defensen grans historiadors com Josep Fontana, el qual afirma que "...La història és un conjunt de mètodes la finalitat principal de les quals és la d’ajudar als homes a que, a través del desxiframent del seu passat, comprenguin les raons que expliquen la seva situació present i les perspectives de les quals han de partir en l’elaboració del seu futur. Una història-eina, que enriqueix la capacitat de comprensió i de crítica, i que suposa una participació activa de tots els que s’interessen per ella[2]".

En aquesta línia,  el meu treball de fi de Màster a l’ESAGED presentarà i desenvoluparà els elements claus que ha de tenir en compte un projecte de recuperació de la història local impulsat des d’un arxiu municipal. Per la seva elaboració, em basaré en la meva pròpia experiència dins del projecte Memòries d’una feixa, que l’Arxiu Municipal de Matadepera va endegar l’any 2006 i que encara resta obert. Fins al moment, aquest projecte ha donat lloc a una gran varietat d’experiències divulgatives en forma d’articles en revistes d’història, articles de premsa, tesines, una tesi doctoral, un llibre, articles en revistes internacionals, comunicacions en congressos, conferències, programes de ràdio i visites guiades i està previst que, en el futur pròxim, també doni lloc a materials didàctics per a les escoles i instituts del municipi, així com alguna exposicióUna amplia difusió que, durant aquests darrers anys, ha tingut una clara incidència a nivell local, en el sentit que ha potenciat la participació ciutadana activa en la solució de determinats problemes del seu entorn, com ara: l’èxit de campanyes reivindicatives de protecció del paisatge i els boscos, la recuperació de determinats elements del patrimoni material, com els forns de calç de sant Llorenç, o la reintroducció de pràctiques agrícoles i ramaderes desaparegudes que milloren la gestió del bosc i la lluita contra el perill d’incendi dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la serra de l’Obac. Aquests són, des de el nostre punt de vista, els objectius generals als que ha d’aspirar un projecte de recuperació de la història local.

Imatge 2
Els arxius locals que tinguin possibilitats d’endegar projectes de difusió sobre la història del seu municipi amb els seus fons com a base de la investigació haurien de ser els principals interessats en conèixer l’experiència portada a terme per l’Arxiu Municipal de Matadepera entre 2006 i 2012. Evidentment, cada municipi té les seves particularitats, però, tot i així, es poden establir clarament una sèrie de pautes i passos a seguir que garantiran un mínim de qualitat científica, esperit crític i funcionalitat social per aquests tipus de projectes de recuperació de la memòria històrica local. En tot cas, es evident que hi ha infinitat de municipis a Catalunya que han patit una transformació radical al llarg del segle XX. Matadepera va passar de ser un petit poble rural, de poc més de cinc-cents habitants, dedicat eminentment al cultiu de la vinya i els treballs del bosc a ser un municipi residencial de més de vuit mil habitants en el qual la urbanització desmesurada del segon franquisme i l’actual democràcia han fet desaparèixer tot vestigi de la centenària cultura pagesa tradicional i dels ideals emancipadors que li va insuflar la modernitat del segle XX.

Imatge 3
Es evident que els percentatges d’oblit d’aquesta memòria recent poden anar des de pràcticament zero, com en el cas de Matadepera, fins a llocs on encara perdura l’agricultura i aquesta té un pes específic. El mateix es pot afirmar en el cas dels pobles pescadors de la costa catalana que han estat arrasats per la febre del turisme de masses durant la segona meitat del segle XX. La incidència de la transformació o del mal anomenat “progrés” pot variar d’un municipi a un altre, així com el tipus de cultura desapareguda que viu latent en la memòria de les persones d’una localitat, sobretot en les d’edat més avançada, però les ganes de redescobrir-la i de revaloritzar-la són les mateixes a arreu del territori català, perquè la necessitat de saber qui som i d’on venim és una necessitat gairebé universal i els silencis imposats sobre la nostre societat han estat massa grans i massa importants com perquè continuïn enterrats.   

La pregunta clau a la que intentarà respondre aquest treball és la següent: Es pot crear un model de recerca i difusió que serveixi de guia als arxius locals que vulguin endegar projectes de recuperació de la memòria històrica del seu municipi o de la seva regió a partir de l’experiència de Memòries d’una feixa a Matadepera? Altres preguntes interessants a respondre seran:

- Quins requisits ha de complir un arxiu local per poder endegar un projecte de recuperació de la memòria històrica?
- Com s’ha de configurar l’equip base del projecte?
- Com es programa el projecte i quins elements clau ha de tenir?
- Quin pot ser el cost aproximat d’un projecte d’aquest tipus?
- Com aconseguir els recursos necessaris?
- Com buscar un ampli consens dels partits polítics i teixit associatiu de la localitat respecte la necessitat del projecte?
- Com cercar la participació de la ciutadania?
- Com preparar, gravar i conservar les fons orals recollides pel projecte i com utilitzar-les després?
- Com plantejar la difusió? I quins elements claus ha de complir?

 
       La principal hipòtesi d’aquest treball és que, a partir de l’experiència de Memòries d’una feixa a Matadepera, podem ajudar a d’altres arxius locals a endegar projectes semblants de recuperació de la memòria històrica amb un profund esperit crític, rigor científic i sentit cívic i democràtic i aconseguir que aquests tinguin una incidència real tant en la visió de la història del seu propi municipi que tenen els ciutadans com en el debat historiogràfic i, per tant, en la construcció de la memòria col·lectiva a nivell general. Igualment, un projecte d’aquestes característiques porta aparellats molts beneficis directes i indirectes per al propi arxiu ja que el converteix en referent dins de la localitat i fora d’ella i el revaloritza dins de la pròpia organització municipal on, massa sovint, és menystingut i infravalorat.



Imatge 4




[1] Duchein, Michel: <<La professió d’arxiver entre el passat i l’esdevenidor>>, Lligall. Revista Catalana d’Arxivística, 4 (1991), p. 13.
[2] Santana Cardozo, Ciro Flamarión i Pérez Brignoli, Hector, Los métodos de la Historia. Crítica. Barcelona. 1976. p. 2.

Imatges:

1. Vista panoràmica del massís de Sant Llorenç del Munt des d’un camp de cultiu amb cabres negres pasturant. AMMAT, 619. Col·lecció Miquel Ballbé i Boada, 1937, autor desconegut.

2. Grup de persones de l’alta societat passejant pel camí de Can Pobla (al fons a mà esquerra). AMMAT, 681. Col·lecció Miquel Ballbé i Boada, 1903, autor desconegut.

3. Plaça del Pla de Sant Llorenç en construcció. AMMAT, 2493. Col·lecció Miquel Ballbé i Boada, 1968, Joan Bros.

4. Vista panoràmica de les urbanitzacions de Matadepera després d’unes nevades. AMMAT, 1348. Fons municipal de l’Ajuntament de Matadepera, febrer de 2003, Miquel Badia. 



dissabte, 1 de juny de 2013

NOUS VENTS PER L’ARXIVÍSTICA CATALANA. El XIV Congrés D’Arxivística de Catalunya i la renovació de la Junta de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents.

Ponència de  Xavier Barnadí al XIV Congrés d'Arxivística de Catalunya.

Que vivim temps de canvis o de transició, com diuen alguns, és una evidència tan gran com que sempre hi ha canvis i totes les èpoques són de transició. Aquesta tautologia acostuma a complementar-se amb l’advertència que afirma que tot el fem ara marcarà, a foc i per sempre, el nostre futur. Precisament per la seva vacuïtat, aquestes expressions són utilitzades indistintament tant per aquells que volen que assumim les polítiques oficials de retallades i reformes actuals com per aquells altres que volen esperonar-nos en a la seva oposició. Però l’únic que és veritat, objectivament parlant, és que vivim temps difícils, molt difícils diria jo, en tots els àmbits: social, polític, econòmic, ecològic, cultural... i que, com acostuma a passar quan les coses van maldades, la gent i la societat és mou i ho fa més ràpidament per exigències vitals, professionals o de pròpia subsistència que van més enllà de les qüestions merament ideològiques entre dretes i esquerres.

Quan una societat es troba, com la nostra, en aquest punt dramàtic en que cal tornar a pensar-ho tot novament, s’ha de tenir la valentia per posicionar-se clarament respecte a com volem que sigui aquesta nova societat que substitueixi la que ha deixat de funcionar i es troba propera al col·lapse. I això és el que han fet els arxivers/es i gestors de documents de Catalunya aquesta darrera setmana en el marc del XIV Congrés d’Arxivística de Catalunya celebrat a Barcelona, en el qual, a més, es va renovar la Junta directiva del’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya.

El Congrés, tot i que portava per títol “Arxius, Identitat i Estat”, no és va centrar en parlar i debatre exclusivament sobre com hauria de ser el sistema arxivístic català en un futur “Estat propi”, com va afirmar el conseller Ferran Mascarell en l’acte d’inauguració, sinó que, des del meu punt de vista, va anar molt més enllà, evitant caure en el parany que el propi títol del Congrés expressava i que l’únic que intentava era atreure l’atenció i donar visibilitat a un col·lectiu professional que fa una feina importantíssima a nivell social, cultural, administratiu i de país però que passa completament desapercebuda per a la gran majoria de ciutadans.

Especialment clarificadora en aquest sentit va ser la ponència del doctor en Dret i membre de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat, Xavier Barnadí, que va explicar que, en el marc competencial que la Constitució espanyola i l’Estatut atorguen a la Generalitat, les principals deficiències del sistema arxivístic català podrien ser corregides demà mateix si existís voluntat política per fer-ho, tan d’una banda com de l’altre. D’aquest fet se n’extreuen dues conclusions. La primera és que la manca d’un Estat propi no és excusa per que el govern de la Generalitat no faci millor els deures en matèria de política arxivística i documental, on encara hi ha molt per fer i avançar. I la segona conclusió és que l’actual govern de l’Estat espanyol no sembla està disposat a desplegar totes les competències que estableixen l’Estatut i la Constitució per que això sigui possible.

En mig d’aquest estèril panorama polític i institucional, els arxivers i gestors de documents de Catalunya han estat prou intel·ligents com per deixar el tema de l’Estat propi en un segon terme i debatre sobre les qüestions que realment són importants per la professió i la societat. En primer lloc, han denunciat les greus mancances que pateix la professió, el sistema arxivístic català i les polítiques de gestió documental. En segon lloc, han exposat a partir de dades objectives com hauria de ser el sistema arxivístic català i la gestió documental de les institucions públiques del país en cas que el govern de la Generalitat assumís una plenitud competencial en la matèria, amb o sense Estat propi. I en tercer lloc, han posat l'accent en els beneficis que això reportaria al país a nivell de patrimoni documental, audiovisual o gràfic i a nivell d’eficiència, eficàcia i transparència administrativa, estalvi de recursos, bon govern i amplitud democràtica.

En definitiva, en aquest Congrés els arxivers/es han demostrat que són un sector professional molt dinàmic, ben preparat tècnica i intel·lectualment, amb una gran voluntat de servei públic i capacitat d’implicació social, que no es deixen emportar fàcilment per les corrents polítiques actuals i que prioritzen, per sobre de tot, el interès general. Per resumir, diria que la principal conclusió que jo he estret d’aquest Congrés és que el que realment impedeix que Catalunya pugui desenvolupar una política plenament satisfactòria en totes aquestes matèries (patrimonial, documental, administrativa, etc.) és la falta d’una democràcia real i efectiva i no pas l’ordenament jurídic, la falta de coneixements tècnics o professionals dels arxivers i gestors de documents o la poca maduresa democràtica de la nostra societat.

Totes aquestes impressions es van veure reforçades per la renovació de la Junta de l’Associació d’Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya que va tenir lloc el segon dia de Congrés. La primera evidència al respecte és que s’ha produït un canvi generacional al capdavant de l’Associació professional. Una nova fornada d’arxivers i gestors documental, altament qualificada i compromesa, ha assumit la responsabilitat de respondre als gran reptes que la professió i el sector tenen actualment. I ho ha fet amb tot el recolzament i els ànims de la Junta sortint i de les generacions més experimentades, que han entès que és el moment de sang, empenta i idees noves al capdavant de l’Associació. La comunió intergeneracional ha estat molt important i la il·lusió i valentia de la nova Junta ha estat contagiosa, tot i les dificultats actuals. Mirant enrere és evident que en els darrers trenta anys s’ha avançat molt en el món de l'arxivística, però en la conjuntura actual és una evidència que no només no podem continuar avançant en tot allò que encara ens resta per fer, sinó que estem perdent moltes de les coses que havíem aconseguit amb tant d'esforç i sacrifici, tant a nivell professional com d'avenç pel país. 

Podria ser que el canvi democràtic que permeti redreçar aquesta situació i afrontar totes aquestes necessitats no arribi mai, trigui molt a arribar o ens estigui esperant a la volta de la cantonada, això no ho se jo ni ningú, però el que si se és que els arxivers/es i gestors de documents de Catalunya estem treballant molt dur perquè, en el mateix moment en que això sigui possible, puguem oferir a la societat catalana totes les solucions i coneixements al nostre abast, que són molts i resten, a totes llums, desaprofitats, com els de tants altres col·lectius professionals avui dia.

Per acabar, dir que els nous vents de renovació de l’arxivística catalana també s’han estès a l’ONG del sector, Arxivers sense Fronteres, que està preparant una renovació de la seva junta per a finals de juny, de la qual tindré l’honor de formar part si la nostra candidatura surt escollida. La nostra candidatura d’AsF s'ha proposat el gran repte de mantenir l’activitat actual de l’organització i intentar ampliar-la, en la mesura del possible, en un context en que les ajudes governamentals i de la Generalitat per a projectes de cooperació s’han reduït a un terç del que eren fa uns anys. Per aconseguir-ho, la nostra candidatura proposa aplicar tot un programa de transparència, comunicació i difusió de l'activitat d'AsF que ens faci més visibles i atractius entre el col·lectiu professional i a la societat en general i que ens permeti recaptar adhesions i col·laboracions, sense les quals difícilment podrem mantenir el nivell d’actuació i de projectes en marxa i, molt menys, crear nous projectes allà on més necessaris són. En els països i regions del planeta on el patrimoni documental i la memòria dels pobles, lligada a aquesta documentació, es troba en greu perill de desaparició i és imprescindible conservar, tan per testimoniar i poder condemnar els crims de dictadures passades, com per no perdre les arrels d'un passat sense el qual cap país o comunitat pot construir un futur democràtic.

De moment, la nova Junta de l’AA-GD de Catalunya ja ha manifestat tot el seu suport i les ganes de col·laborar, en tot el que sigui possible, amb la nova Junta que sortí de la propera Assemblea d'AsF. Esperem estar a l’alçada del repte i que tots aquests nous aires que bufen en l'arxivística catalana no quedin en res, com l'estiu que sembla que no vol arribar. Per intentar-ho no serà.


Nova Junta de l'Associació d'Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya. Som 14.